Trombó Tenor
Un trombó tenor estàndard està construït en Si♭
(tot i que no es considera un instrument transpositor). Un trombó convencional té set
posicions situades al llarg de la vara, sobre les quals es construeixen els
harmònics per interpretar totes les notes. El trombó està en primera posició
(I) quan la vara està totalment tancada, i en la setena posició (VII) quan
retira fins al final. D'una posició a altra hi ha un semitò (un pas en l'escala
cromàtica). El to més baix que es pot reproduir en un instrument estàndard és
Mi1, encara que s'hi poden interpretar amb el llavi notes més greus i
"notes pedals".
Trombó tenor amb vàlvula de quart
Els trombons tenors moderns tenen sovint unes notes extra
que s'activen activada per una vàlvula, en general a una distància d'interval
de quarta descendent. Normalment s'utilitza la vàlvula a rotor, però a poc a
poc s'ha convertit en comú amb altres tipus de vàlvules, especialment
"vàlvula de Thayer". Quan es pressiona la vàlvula, es canvia el to
natural de l'instrument. Això fa que sigui més fàcil i ràpid de passatgers
lligats o amb intervals grans, i per a poder exercir les notes més baixes. En
aquest cas, la distància entre les posicions de la vara són més llargs que quan
la vàlvula està oberta, i només hi trobem sis posicions (en comparació amb els
set normals). Tanmateix, habitualment només s'utilitzen les dues primeres.
Trombó baix
El trombó baix modern també ha estat desenvolupat en Si♭
però s'anomenen les notes com si estiguera en
Do. Té la mateixa longitud que un trombó tenor, però té un major diàmetre
interior del tub i dues vàlvules que poden canviar el to natural de
l'instrument.
En versions anteriors d'un trombó baix, en general la
vàlvula 2 depenia de la 1 vàlvula, un sistema anomenat "dependent".
Normalment, la vàlvula 1 transporta l'instrument a Fa i combinada amb la
vàlvula, canvia a Do. En els instruments més modern, les dues vàlvules són
independents, i en solitari, la vàlvula 2 transporta l'instrument a Sol. Les
dues vàlvules fan que siga més fàcil de tocar notes baixes. També fan que siga possible
cobrir la bretxa entre el primer harmònic i la fonamental.
Les posicions del trombó baix són les mateixes que les del
trombó tenor.
Hi ha un trombó baix en una orquestra simfònica estàndard.
També s'utilitzen sovint en les Big Bands i les Bandes de Música, així com en
els conjunts de metall.
Altres trombons
El trombó contrabaix és probablement la variant més extrema,
afinat en Si♭, una octava més
baix que el tenor i trombó baix. Hi ha diferents maneres de
construir un trombó de doble longitud. Una manera
eficaç bastant comuna és
ampliar la distància entre les posicions fins al
doble. També el trobem afinat en Fa. Fou emprat per Richard Wagner a L'anell
del nibelung.
El trombó alt està afinat en Mi♭ o
Fa, i és més
petit que el trombó tenor. Com que és més curt, les posicions són diferents del tenor i baix. El so és encara més brillant. El
trombó alt és utilitzat principalment en orquestres simfòniques, encara que
també té una història com a instrument solista. Compositors moderns han
redescobert l'instrument i comença a sorgir en composicions modernes.
El trombó soprano està afinat en Si♭,
però una octava amunt respecte a el tenor, i
produeix una so més brillant. En molts aspectes es
pot considerar una "trompeta característica",
utilitzant sovint el broquet de trompeta. El trombó
soprano s'utilitza en conjunts de metall. Hi ha unes quantes peces clàssiques
escrites per l'instrument. La història del trombó soprano història és incerta,
però probablement no és un instrument clàssic, sinó més aviat un trombó de
disseny modern.
El trombó sopranino i el trombó piccolo encara són menys
comuns, i fins i tot, extremadament rars. S'utilitzen a vegades en conjunts
formats exclusivament per diversos trombons.
Ací vos deixe un vídeo en el qual apareixen tots els trombons:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.