INTÈRPRETS FAMOSOS

CHRISTIAN LINDBERG

Músic, compositor i director suec, considerat el solista número u de trombó del món. Nascut en una família d'artistes, va estudiar piano amb deu anys i més tard trompeta i violoncel. Amb 17 anys va començar a tocar el trombó, primer amb l'orquestra de l'Òpera Real Sueca i a partir de 1983 en solitari. Ha perfeccionat el seu instrument a Londres i Los Angeles. En els seus concerts aborda la teatralitat i en nombroses ocasions es cobreix amb vestimentes que tenen alguna cosa a veure amb la composició que s'executa. Per exemple per interpretar l'obra deixen Sandström, Motorbike Odyssey, es va vestir com roquer, i la Sequenza V de Luciano Berio, de pallasso. Les seves interpretacions són plenes de sorpreses, que han de ser no només escoltades sinó vistes. Gràcies a Christian Lindberg el trombó ha estat finalment considerat com un instrument d'expressió massiva. Més de 80 composicions estan dedicades a ell.

JOSEPH ALESSI

La majoria dels trombonistes toquen una varietat d'estils en una varietat d'escenaris. Hi han alguns que s'han fet una gran reputació en les millors orquestres del món i aquest és el cas del següent protagonista. Joseph Alessi va deixar la seva marca com el trombonista principal per la New York Philharmonic. Va obtenir el guardó de la International Trombone Association pel seu mestratge amb l'instrument. Addicional a les seves tasques d'orquestra, Alessi es va distingir com a educador i solista. Toby OFT va ser el trombonista veterà per a la Boston Symphony Orchestra el 2011. Abans de participar amb la BSO, OFT va tocar en diverses orquestres americanes i va ensenyar a classes de primer nivell.

ARTHUR PRYOR

Les bandes de concert, o que toquen principalment instruments de boquilla o de coure, són ara més comuns a les escoles i universitats que en els cercles professionals. En el temps que van dominar els escenaris professionals, les seues seccions de trombó van impulsar a molts dels millors músics que es podia trobar. Un d'ells va ser Arthur Pryor, qui va tocar per al llegendari John Phillip Sousa. Pryor posseïa una tècnica envejable i una agilitat que rivalitzava amb qualsevol altre instrumentista de vent. Això va ser, i segueix sent, un enorme mèrit per a un trombonista. De fet, Sousa presentava a Pryor en solos ràpids i fluctuants només per presumir d'ell. Pryor també va servir com a aprenent de conductor de Sousa. Nick Hudson va seguir els passos de Pryor. Començant amb les bandes del Salvation Army al Regne Unit, Hudson va tocar en moltes bandes al llarg de la Gran Bretanya i els Estats Units. Des del 2011 se li va reconèixer en els cercles del trombó per la seua facilitat tècnica.

FRANK ROSOLINO

Si parlem sobre trombonistes del jazz hem de començar amb els respectes cap a Glenn Miller i Tommy Dorsey. Encara que eren trombonistes de primera qualitat per si sols, tots dos lideraben bandes grans que van fer història durant l'era del swing dels 30 i 40, amb arranjaments d'instrumentació únics. Quan el jazz es va consolidar, Frank Rosolino va esdevenir el trombonista que va representar la nova era. Rosolino, que va passar gran part de la seva carrera amb la innovadora Stan Kenton Orchestra, va gravar nombrosos àlbums que van contribuir a la fonamentació de Kenton en el món del jazz. Rosolino també va tocar amb Quincy Jones. La manera de tocar de Bill Watrous es va marcar per un to suau i una agilitat tècnica sorprenent. Després d'haver fundat la seua pròpia banda en els anys 70, Watrous va desenvolupar una reputació de fer sons poc usuals amb el seu instrument. Aquests sons es van convertir en la seua marca personal dins dels seus solos i improvisacions.

POSTURA PER A TOCAR

Bàsicament quan el tronc es troba lliure de tensions s'obté una millor funció respiratòria. Tenint en compte que en els instruments de vent l'aire és l'element que permet la producció de so, és necessari disposar d'una correcta postura corporal que permetixca el lliure pas de la columna d'aire. Per a aquest efecte s'han de considerar la relaxació, la bona salut i la comoditat com a requisits importants per evitar tensions físiques.

En peu, assegut o marxant, cal situar visualment un punt fix en l'horitzó com a referència per no baixar el cap, la qual s'ha de sostenir de manera recte amb el coll relaxat per permetre el bon pas de l'aire a través de la gola (oberta). El tronc ha d'estar relaxat, amb la columna recta però sense tensió per no obstruir el sistema respiratori. Les extremitats inferiors han d'estar separades a una distància equivalent a l'amplitud de les espatlles, relaxades però ferms i mantenint el contacte de les plantes dels peus amb el pis. Relacionat amb les extremitats superiors, els colzes s'han de mantenir separats del tronc per permetre un millor acompliment de l'aparell respiratori; espatlles, braços i mans han d'estar relaxats (aquestes no han de presentar posicions forçades en les seues nines). Generalment, no trobem cadires especialment dissenyades per a l'activitat musical, per tant és molt important mantenir l'esquena retirada del espaldar quan estem asseguts tocant un instrument de vent. El faristol (un per trombonista amb la seva respectiva partitura) sempre ha de ser utilitzat cap al costat dret perquè, a causa de la forma de l'instrument, es dificulta l'activitat musical a l'ubicar-lo en una altra posició.

HÀBITS D'ESTUDI

-Adoptar una correcta posició corporal d'acord amb la configuració de l'instrument.
-Conèixer les característiques i possibilitats sonores de l'instrument, saber utilitzar-les dins de les exigències del nivell, així com desenvolupar hàbits de cura i manteniment del mateix.
-Adquirir una tècnica bàsica que permetixca interpretar correctament en públic un repertori integrat per obres o peces de diferents estils com a solista i com a membre d'un grup.
-Adquirir i desenvolupar hàbits d'estudi bàsics, correctes i eficaços.
-Conèixer la tècnica i els recursos per al control de l'afinació de l'instrument, en els casos en què la seua naturalesa així ho permetixca.
-Despertar en l'alumnat l'estima i el respecte per l'art de la música a través del coneixement del seu instrument i de la seva literatura.
-Concebre la pràctica instrumental com un mitjà per formar persones íntegres que aprecien i gaudeixen de l'experiència musical, incorporant aquestes vivències a la seua pròpia cultura.
-Pràctica d'exercicis de relaxació i control muscular, de manera que permeten adoptar una postura adequada del cos, una correcta col·locació de l'instrument i la coordinació entre ambdues mans.
-Exercicis de respiració (sense o amb instrument) per al desenvolupament de la capacitat pulmonar.
-Enfortiment dels músculs facials.
-Desenvolupament de la flexibilitat dels llavis, amb la pràctica d'intervals lligats i amb posicions fixes.
-Estudi de la boquilla.